Article del Sr. Albert Bramon, Primer Secretari de l’Agrupació de la Garrotxa del PSC, publicat al setmanari La Comarca el 30 de desembre de 2009.
(Article confeccionat, en part, amb idees d’en Miquel Iceta)
Els referèndums.
Durant aquests últim mes el referèndum sobre la independència de Catalunya és motiu de debat. Contràriament al que algunes vegades es diu, aquests referèndums no són un plebiscit sobre el dret a decidir, sinó que són una campanya per promoure la independència. Una campanya totalment legítima, però, en definitiva una campanya d’una part de la població. Com que no sóc independentista no penso anar a votar. Tots els vots, siguin a favor o en contra, es sumen al percentatge de participació, és a dir, van a favor de la independència. No aniré a una festa a on no em sento convidat. Tot i això crec que és important fer saber la meva opinió perquè no pugui semblar que actuo en funció només de si una opció ens dóna més o menys vots.
Catalanisme federalista.
Sóc catalanista i partidari d’una evolució d’Espanya en la direcció federal, és a dir, de mantenir la unió amb Espanya i que cadascuna de les nacions o comunitats que la formen decideixi en quin grau vol autogovernar-se. Federalisme vol dir mantenir un únic Estat i, a la vegada, que cada comunitat o nació que el formi disposi, d’un parlament propi, amb capacitat de legislar dins del marc de la Constitució, d’un govern que pugui dirigir i administrar, de recursos suficients i d’una capacitat de recaptar impostos que ens faci més autònoms i a la vegada ens mantingui solidaris amb la resta de pobles. Crec que aquesta manera d’entendre la relació de Catalunya amb Espanya és la que dóna més convivència i pau i, a la vegada, la que satisfà el desig d’autogovern del poble de Catalunya.
Les meves raons.
Si dono un cop d’ull al meu voltant veig que a tots el llocs on hi ha conflicte nacional hi ha oscil·lacions però el resultat final és sempre el mateix, un empat tècnic. Un empat que provoca conflicte, enroca les postures i desvia les forces creatives dels pobles cap a conflictes eterns d’identitat. Aquests són els exemples que veig a Irlanda del Nord, al País Basc, al Quebec i a Bèlgica. És la idea que l’Ernest Lluch va explicar fa temps en relació a València, per cada catalanista que es feia, se’n feien 4 de radicals en contra. Ara passa el mateix a Catalunya, per cada independentista nou, surt un espanyolista radical. Si miro més a prop i penso en els veïns del meu barri veig que vivim en pau i crec, en canvi, que si tirés endavant l’opció independentista, probablement això provocaria disputes.
Si miro les empreses d’Olot, veig que venen productes a la resta d’Espanya i que, en cas d’independència, probablement haurien de refer el seu mercat. Evidentment no conec l’abast d’aquests problemes, però les avantatges de la independència no compensen el risc que comporten. No és honest explicar els presumptes beneficis sense advertir les seves dificultats i riscos.
Les campanyes en contra de Catalunya.
Pateixo i sento dolor per les campanyes de la dreta i la ultradreta en contra de Catalunya, així com també d’una part del mateix PSOE, però tinc el convenciment d’un model a seguir i un partit, el PSOE, on hi ha persones que creuen en un model diferent d’Estat. No crec en les posicions que alternen la depressió i l’eufòria, sóc optimista basant-me en la raó.
Catalanisme atractiu per a la immensa majoria.
Aquesta és la segona idea que porta el federalisme, el catalanisme només podrà prevaldre si és capaç de fabricar “catalanistes”. Ha de ser atractiu per a la immensa majoria de persones que viuen a Catalunya i ha de convertir-se en un sentiment cívic amplament compartit.
Radicalitzant una minoria no mobilitzarem la majoria. Contràriament al que alguns pensen, no es tracta de convertir als catalanistes en soberanistes o independentistes sinó d’arribar de forma amable al màxim de gent. Un dels mèrits del catalanisme ha estat històricament el seu caràcter integrador, la seva capacitat de convertir en catalanista a gent no nascuda a Catalunya.
En una societat que en pocs anys ha passat de ser 6 a 7 milions i mig, penso que aquest valor és clau per al nostre futur com a nació.
A la vegada penso que la gent apreciarà l’autogovern si aquest s’associa a bon govern. Si és vist com una via de progrés, tothom el defensarà.
Fa falta convèncer a tothom de la necessitat imperiosa de fomentar el coneixement i la difusió de la nostra llengua sense imposicions contraproduents. Si el català apareix com una simple imposició administrativa, desapareixerà. Si és un instrument de comunicació útil i prestigiat, es mantindrà i creixerà.
En quina direcció hem d’anar?
El futur de l’autogovern de Catalunya passa per la defensa i el desplegament de l’Estatut votat pels catalans l’any 2006, per la defensa del potencial de la Constitució de 1978 i per seguir treballant pel reconeixement i la plena assumpció de la pluriculturalitat i el plurilingüisme a Espanya.
Això vol dir a la pràctica seguir el decàleg que va presentar el 14 de febrer a Madrid el President de la Generalitat.
1- Un nou sistema de finançament.
2- La creació del Consorci tributari Estat Generalitat.
3- Impulsar els traspassos de competències que fixa l’Estatut.
4- L’aplicació rigorosa de les inversions de l’Estat a Catalunya .
5- El traspàs del servei de rodalies junt amb l’aplicació de les inversions que comporta.
6- Aconseguir un nou model de gestió per a l’aeroport de Barcelona.
7- La participació de les comunitats autònomes en la definició de polítiques sectorials (sanitat, educació, immigració,…).
8- La reforma del Senat per aconseguir que sigui una cambra de representació de les comunitats autònomes.
9- La reforma de la Llei Orgànica del poder judicial per aconseguir tenir autonomia judicial.
10- La defensa per part de l’Estat de totes les llengües espanyoles.
Aquest guió de treball implica també el treball tenaç i amable per tal que la resta d’espanyols entengui quina és la nostra postura, i, al mateix temps, exigeix un compromís d’estabilitat i lleialtat amb la resta d’espanyols. El respecte només existeix si és en les dues direccions.
La Constitució espanyola i la necessitat de recordar la història.
Els catalans tenim una cultura i una història comuna que ens fa més forts perquè ens uneix. I és bo preservar aquesta memòria i fer-la arribar a tothom. Com també és imprescindible recordar la història recent. Recordar que hem tingut un llarg període de dictadura, que hi va haver molts catalans en els dos bàndols i que vàrem aconseguir sortir d’ella sense violència gràcies a la capacitat de pacte i de cessió de totes les parts que es va materialitzar en la Constitució de 1978. És per això que cal defensar-la.
La sentència del Tribunal Constitucional.
El sistema democràtic se sustenta en el respecte a les lleis i en l’acatament de les sentències. Cal acatar la sentència del Tribunal Constitucional, sigui quin sigui el seu resultat. Una sentència negativa requerirà una reacció contundent, intel·ligent i mesurada, amb seny i amb la ferma voluntat de recuperar els elements d’autogovern que s’hagin pogut perdre o veure’s disminuïts, per mitjà d’altres mecanismes legals i de negociació amb el Govern d’Espanya. La millor arma que tenim és la unió, el pitjor risc són les lluites entre nosaltres.
Albert Bramon.
1er Secretari del PSC de la Garrotxa.
Loading ...
Estimat, Albert. Ens hem vist més d’un cop a actes culturals i, a primers de gener, ens vam trobar a la plaça Clarà i et vaig desitjar bones vacances. Ara et desitjo que l’inici de trimestre et sigui tranquil (els de la professió ja sabem com són aquestes coses!). Vaig llegir el teu article “Catalanisme federalista”, que trobo força coherent, dins de la trajectòria del teu partit, encara que amb algunes qüestions que et voldria comentar, de la mateixa manera que vaig tenir ocasió de fer-ho, ara fa un mes, amb en Ferran Mascarell, el qual va tenir l’amabilitat de donar-me resposta. La primera és l’afirmació que fas en el sentit que la teva proposta és “la que satisfà el desig d’autogovern del poble de Catalunya”. La segona és l’altra afirmació teva quan dius “per cada independentista nou, surt un espanyolista radical”. En aquests dos casos m’agradaria que m’aclaressis si són sensacions teves o bé afirmacions basades en estudis demoscopis contrastats. La tercera qüestió que desitjaria que m’aclarissis és saber quina de les dues postures és majoritària dins de la direcció (barons inclosos) del PSOE, la que s’apunta a les campanyes contra Catalunya o la que té al cap un “model diferent d’Estat”? En aquest darrer cas, quin és aquest model en termes pràctics, no simplement nominals?. T’agraeixo el teu article que segurament em sabràs acabar de concretar. Una abraçada.
Josep Catà
Benvolgut Josep:
Per desgràcia les meves dues afirmacions són qualitatives i no estan basades en estudis.
Mirant, però, el País Valencià, és evident que les posicions més catalanistes han ajudat a generar una posició radical contrària que ha crescut amb el temps i ha estat utilitzada per la dreta espanyolista.
Mirant a casa nostra, i amb els immigrants a qui jo conec, sé que es reboten de mala manera si tenen la desgràcia de topar-se amb un integrista.
Tampoc disposo de dades sobre la correlació de forces dins del PSOE, conec gent que és federalista i que creu en l’Espanya plural i llegint el País, m’adono que esxisteix un fort corrent centralista.
De veritat, molt agraït pel teu interès.
Una abraçada.
Albert
No pretenc contestar d’una manera directa a les paraules expressades pel Primer Secretari del PSC de la Garrotxa publicades a La Comarca el 30 de desembre del 2009, ja que entenc que la seva opinió és seva i és de tot respectable. Però sí que vull plantejar una sèrie de reflexions arrel de les idees que apareixien a l’article en qüestió. Així, no s’ha d’entendre res del que diré com un atac personal: només és la meva opinió, igual de respectable.
Dit això, cal dir que els referèndums celebrats a més de cent seixanta municipis del nostre país probablement no representaven cap plebiscit sobre el dret a decidir o sobre la independència del país ja que les comissions organitzadores locals sabien molt bé que no es tractava d’una consulta popular vinculant sinó purament informativa, però sí que s’impregnava de simbolisme en representar un cop de puny ferm sobre la taula i com a toc d’alerta per aquells que no volen escoltar ni entendre la ciutadania del nostre país. Es va convertir en una crida pel respecte i la dignitat d’un poble.
A més, des de l’organització de les consultes no s’ha promogut mai l’independentisme i sempre s’ha estat, s’és i es serà neutral en les seves tasques. Si alguna de les entitats que s’han adherit a la iniciativa ciutadana ha volgut fer campanya en un o altre sentit sempre ha estat a títol individual i mai a nivell col·lectiu en nom de LA GARROTXA DECIDEIX. Així, anar a votar no és anar a favor de la independència sinó a favor del respecte, de la tolerància, de la pau i de la participació activa en la democràcia com a mitjà de regeneració del país i la societat.
Ens hem entristit molt cada vegada que un demòcrata ha dit que no pensa anar a votar perquè, amb aquestes paraules, ha dit també que no vol sentir què pensa la població que volgut confiar en ell i li dóna feina i salari. No sabem si ha estat un acte d’ignorància o d’hipocresia: quan la política es gira d’esquena a la societat, la política perd sentit i el polític es queda sense credibilitat davant la nostra democràcia. Segurament és aquest allunyament d’alguns pocs polítics de la realitat allò que ens ha portat a un estat general de desafecció política: aquells partits polítics que no mostren més que menyspreu vers una iniciativa ciutadana perden la legitimitat de representar-nos i de viure del sector públic, perden la legitimitat de demanar-nos que participem en un referèndum per un estatut d’autonomia o en unes eleccions europees que en molts municipis van tenir menys participació que al referèndum celebrat el 13D.
Certament resulta molt senzill deslegitimar una iniciativa ciutadana que s’ha organitzat des de la neutralitat i des de la transversalitat (nosaltres no hem menystingut ni hem ignorat a ningú que ha volgut dir-hi la seva), una iniciativa cívica que no ha gaudit del suport econòmic que tenen els partits per fer les seves campanyes i que sovint ha hagut de lluitar amb el soterrament informatiu per part d’alguns mitjans de comunicació. És més senzill deslegitimar tot el moviment social que ha comportat la consulta que dir obertament allò que es pensa: s’ha de ser molt valent per dir en veu alta que es vol decidir el propi futur i el del país.
Alguns van tenir la oportunitat única de votar pel sí. Altres van votar en contra d’allò que ningú abans s’havia atrevit a preguntar-los. Hi va haver qui va decidir votar en blanc. I no es va ignorar tampoc als que van decidir emetre un vot nul. La veritat és que ens preocupa l’abstenció, perquè potser significa que no ham sabut organitzar-nos prou bé o que no hem sabut motivar prou bé a la ciutadania. Però amb els pals a la rodes que ens han ficat des de l’ombra aquells que diuen “jo no penso anar a votar” en un acte de baix nivell democràtic i de nul nivell argumentatiu, nosaltres podem sentir-nos molt satisfets. Tant com a ciutadans com també com a organitzadors.
A partir d’ara ens queda animar a la gent a participar i a fer campanya per allò que creguin convenient. Des del nacionalisme, des del federalisme, des de la societat civil, des de les entitats cíviques, des de les converses de bar, des de l’empresariat, des dels mitjans de comunicació… Callar i marginar-se és massa senzill. I si a més ens queixem que no se’ns té en compte, no participar és de covards.
Qui no se senti convidat a aquesta festa ha de saber que se’ls convida a participar. Però li fem saber també que ja ho estava abans de fer-ho oficial en aquest text: aquesta és ja la seva festa. La de tots.
També volem capacitat de legislar, d’autogovern, volem solidaritat, volem respecte, volem ser allò que decidim entre tots i no allò que uns quants han decidit per nosaltres. La sobirania l’ha d’exercir el poble i no els partits. Em sembla això que ho afirma fins i tot la Constitució del 1978.
El conflicte cívic, l’intercanvi d’arguments, el canvi d’opinió, l’escoltar i parlar, la participació activa en un projecte comú… mai són dolents si s’exerceixen des del respecte, la tolerància i la pau. Més aviat és convenient que hi hagi diferència ja que sempre resulta enriquidor i es dota a la societat d’una vitalitat i una serenor que ens fa sentir membres d’un col·lectiu comú, d’una democràcia més saludable. El pensament únic ens allunya d’un sistema de valors i d’un sistema polític que funcioni i que, sobretot, funcioni millor. Si voler això radicalitza els que no volen formar part d’aquest col·lectiu pensem que no hem de permetre que els nostres objectius i els nostres somnis a curt o llarg termini es frenin, s’aturin, s’oblidin o es trepitgin. Els crits dels altres mai ens han de impedir pensar en veu baixa.
Els arguments econòmics sovint s’utilitzen a favor i en contra de la independència del país. Uns diuen que aniríem millor sols ja que es reduiria la pressió fiscal, els altres argumenten que el nostre mercat està a l’oest. Nosaltres pensem que si alguna cosa hem après darrerament d’aquesta economia globalitzada és que no hi ha regla que la pugui predir i controlar: el funcionament del mercat financer no ha pogut ser desxifrat encara per cap economista. El que tothom està d’acord en afirmar és que les nostres empreses han de lluitar per ser més professionals i competitives si volen internacionalitzar-se i guanyar-se un lloc en aquest procés global. Dit d’altra manera, els monopolis de mercats desapareixeran per molt que les empreses s’hi vulguin aferrar i la millor alternativa és aconseguir que siguin aquests mercats madurs els que es vulguin aferrar-se al nostre teixit empresarial. L’economia té molt a veure amb l’independentisme, certament, però és el potencial i la voluntat de l’empresa el que en determina l’èxit o el fracàs.
El bon govern té l’obligació d’escoltar al poble i respectar-lo; no es fa el sord i el menysprea. El bon govern no defensa ideals per majories, sinó que defensa la majoria d’ideals. Amb aquesta iniciativa nosaltres no pretenem entendre-hi d’electoralisme, de política ni de tribunals constitucionals: només pretenem que la democràcia funcioni millor, sigui més participativa i més representativa. No ens oblidem de la nostra història i la coneixem bé, però n’hem aprés que allò que val la pena no oblidar és que sempre hi ha un futur pel que val la pena lluitar pacíficament. D’entrada, que aquestes consultes i les que es faran d’acord sempre amb la legalitat vigent serveixin perquè la gent reflexioni sobre la qualitat democràtica del nostre país ja és un gran èxit. El primer. N’hi haurà més.
Albert, amb respecte i amor (encara que contundent),
Desperta: “El desplegament de l’Estatut votat pels catalans l’any 2006″ és impossible. Espanya no ens vol com som. Només ens acceptarà si acceptem l’estat uniforme, castellà, que van dissenyar els reis i els dictadors d’antany (i el que defensen els 2 partits majoritaris d’Espanya). La Constitució que dius defensar, legitima l’exèrcit d’Espanya a actuar si democràticament decidíssim ser un país normal. Encara que ho decidissin el 100% dels catalans! Ets sents còmode, lliure de decidir el teu futur? T’asseguro que la majoria de gent no.
Al PSC cada cop apareixen més veus que demanen la independència… Imagino que a aquests no els anomenaràs integristes… De la mateixa manera que no crec que siguin integristes la majoria de persones normals que s’han adonat que el millor, per Catalunya i per la resta de pobles del món, és la independència.
Una abraçada molt forta, et desitjo el millor.
[...] (text adaptat de la carta enviada per reagrupament La Garrotxa al setmanari La Comarca i publicada en el nº 1526, en resposta a una col·laboració del primer secretari del PSC a La Garrotxa que podeu veure en aquest enllaç). [...]