Us recomano l’article que va publicar l’Albert Bramon aquesta setmana al setmanari La Comarca d’Olot:

Vivim tan profundament submergits en el debat de la independència que passem per alt que a les properes eleccions hi ha opcions d’esquerres i de dretes amb plantejos ben diferents pel que fa al model de societat.
Els funcionaris som gent afortunada perquè tenim més seguretat en el lloc de treball, però la rebaixa del nostre sou ve tota sola sense cap mesura que gravi les rendes del capital, ni cap impost sobre les transaccions financeres. Aquesta és una política clarament de dretes, fer recaure només en els que reben un salari el cost de les especulacions dels bancs. Quin altre sentit té, doncs, treure l’impost de successions?
El 30 de setembre, 40000 persones es van manifestar a 40 ciutats alemanyes reclamant el re equilibri de la riquesa i la recaptació d’impostos com a via de sortida a la crisi. Els manifestants reclamaven 3 coses:

1. Impost del patrimoni i impost sobre el capital
2. Acció contra els paradisos fiscals i l’evasió d’impostos
3. Impost universal a l’especulació.

Encara que la majoria de medis de comunicació influïts pels seus propietaris intenten vendre la idea que no hi ha alternatives polítiques a la crisi, la realitat més senzilla les desmenteix.
Un altre exemple, Peer Steinburck, candidat socialdemòcrata per a les eleccions alemanyes del 2013, membre moderat del partit i ministre de finances el 2005 en el govern de coalició amb els socialcristians, va dir al Parlament
alemany l’octubre del 2012: “Ni el canceller Khol ni cap dels seus predecessors haguessin consentit que s’abusés d’un país de la Unió només per obtenir major glòria nacional com vostè (Merkel) va consentir que s’abusés de Grècia”.
“El seu deure, senyora cancellera era haver explicat això als alemanys molt abans sense que la realitat fes saltar enlaire la tapa de l’olla”.
Per sort hi ha opcions diferents del pensament únic.

Albert Bramon
1r Secretari a la Garrotxa del PSC.
PS. Li agraeixo al senyor Narcís Oliveras que em consideri honest. Tingui present però que el mateix entusiasme que demostra intentant desacreditar la “via del mig” és una prova més que aquesta continua ben viva.

8 Comentaris to “El 25 de novembre a votar, el 25 de desembre sense paga extra (els funcionaris)”

  1. carles corominas escrigué:

    Home, fer-se la raspallada o piloteig els uns amb els altres i els altres amb els uns, no sembla pas gaire un bon sistema per donar prestigi a un posicionament polític molt, com a mínim, controvertit. El del PSC actual. Desafortunadament no crec que esperin bons resultats el proper dia 25. Passar a víctimes de la incomprensió no té re a veure amb l’èxit. I de no tenir-ne no se’n pot mai presumir, en política. mai. Crec que deu ser molt difícil, des de la Garrotxa on preval per sobre de tot el ‘soms com soms’ fer costat als nàufrags ideòlegs del Baix Llobregat. Moment complicat. Ser cavall perdedor no plau a ningú a menys que s’hagi entrat en una dinàmica, en una mística, de guanyar-se no saben quin cel a la terra. Jo faria prevaldre en aquestes circumstàncies tan singulars, la pròpia personalitat de cadascú. Sobretot quan ja tenim una edat. El gregarisme que hi ha als partits resulta, mes que humiliant, que ho és, un rebuig als sentit comú. I a la intel·ligència, per què no dir-ho. Els mitificats carnets són, avui, un xec en blanc a no se sap què, però res de bo. I la disciplina de vot un anacronisme sectari. Disculpeu-me la sinceritat, cap intenció d’ofendre, un és com és. Slts. C.C.

    • Albert Bramon escrigué:

      Carles:
      Suposo que has entès la idea de la carta. La repeteixo per si de cas: Malgrat que la premsa en general difon el missatge que tothom és igual, no és veritat, no és el mateix l’esquerra que la dreta.
      Per això intentava posar alguns exemples.
      Si no ho creus així, argumenta. És fàcil i divertit, obliga a pensar i no a riure’s dels altres. Fins i tot en ocasions trobes punts de contacte i gent amb qui compartir-ho.
      En tot cas, qui carai et creus que ets per jutjar les nostres intencions? Estem al PSC per defensar idees molt simples, la socialdemocràcia i el federalisme. Com a mínim mereixem respecte i que ningú es faci el xulo a costa nostra.
      Com deia la rumba “Yo se que te dicen sabio, sabio tu seras, pero con tanta sabiduria no tienes felicidad” “Si tu no tienes felicidad, de sabio no tienes na”
      Albert

      • carles corominas escrigué:

        La democràcia recolzada en els actuals partits dominants, té mala peça al teler i dóna tones de munició als, encara pitjors, partits emergents como ara Ciutadans o UPyD. No sé con no ho podeu veure clar, problemes de perspectiva impossible en reunions i reunions en el mateix context, en el mateix entorn, us fa poc capaços per enfrontar el reptes amb realisme. Batre’s en retirada amb orgull desafiant no té cap mèrit; és el reconeixement de que les coses no s’han fet bé o que es tenen posicionament desfasats, anacrònics. 20 anys, ara, són com 50 o 60 del primera meitat del segle passat. Tot evoluciona i persistir en les actituds fonamentalistes d’una altra època és reconèixer que la font de les idees s’ha eixugat. Federalisme: algú aquí i ara, a Espanya, hi pot creure? I la socialdemocràcia? I asimètric! Federalisme asimètric, el príncep dels oximorons. Siguem sincers i no ens embolcallem amb idees i fidelitats caducades ¿qui pot fer costat, amb el cap clar i el cor en sintonia, als actuals caps del PSC? Desprès de una determinada edat la cara reflecteix, en bona part, l’ànima (i no són teòries metafísiques ni paranormals) i a cap d’ells se’ls pot fer espontània confiança. Especialment a Sabaté que encara que tingui fama de bon orador (que no ho és) genera desconfiança a quilòmetres de distància. I la Tura, el Castells, la Gelis, a que cony juguen? A no perdre bou i esquelles en la seva trajectòria personal?

        Res em costaria remetre aquesta resposta el proper 26 i poder ajustar-me, amb picardia, a la tossuda realitat. No em fa cap falta, els dels cops que he vist més clar com es pot anar de cara a la timba amb els ulls de la intel·ligència clucs, com ovelles al escorxador. Qualsevol resultat serà bo? Serem màrtirs del federalisme? No fotem… La política demana un mínim de perspicàcia i de sentit de la supervivència. En cas contrari val més fer-se soci de L’Orfeó. O del Súper3.

        Malgrat tot desitjo de tot cor equivocar-me i seria un gran plaer fer-ne reconeixement.

  2. carles corominas escrigué:

    Ha estat un diumenge de solemne glòria. La propietària de Catalunya, CIU, ha perdut 12 diputats i el PSC només n’ha perdut 8, conservant més de la tercera part dels 52 que va tenir en moments més favorables. I, a sobre, el Barça ha quedat 11 punts per davant del Madrit i el macarronet de l’Alonso no ha guanyat.

    Malgrat això les catifes que tapen la podrida corrupció que ha anat sostenint les megalòmanes estructures dels partits polítics majoritaris, seguiran supurant femta sense parar, encara que poquet a poquet, perquè duri. I el Parlament, que ha quedat prou trinxat, gaudirà de preciosos nous elements com Ciutadans i CUP, que poden donar molt joc. El PPC seguirà representant a la rància i casposa Espanya i als moltíssim catalans que hi simpatitzen, hereus d’un franquisme encara ben viu. Igual es torna a fer el Ball Pla, no hi ha que descartar-ho.

    ¿Quin ninot salvaríem de la cremà? Indiscutiblement al Sr. Junqueras que pot arribar a fer oblidar (difícil) a la caterva de personatges que han anat desfilant pel seu partit desprès del sinistre president Companys. No, no estem pensant, només, amb el Sr. Hortalà, han estat la tira fins fa quatre literals dies.

    ¡Que no decaiga la fiesta! I que segueixin la rumba…

    ¿És que no hi ha gent bona i de qualitat dins la política? És clar que sí; i molta. Però en franca minoria i sols els podem conèixer quan, decebuts, van plegant. Per desgràcia.

    • Albert Bramon escrigué:

      Resumint:
      El món és una gran merda i només es salva un, tu.
      A part d’això, pots ajudar en alguna cosa?
      Albert

      • carles corominas escrigué:

        Anar directament a desqualificar sense rebatre o valorar, és un mètode destraler. ¿Irritació mal continguda? ¿Simple mal humor? Si exercir la política de saló, la política de partit, ha de provocar aquests comportaments alterats és que encara val menys la pena del què pensem.

        I la veritat, respecte a ajudar, no som(s) de cap confraria ni tampoc madres teresas, però col·laborar ho fem sovint i sense necessitat de militància ni carnet; la qual cosa vol dir que ho fem en llibertat i al nostre aire. I per poder donar algun cop de mà amb discreció ni cal tenir blogs ni estar a totes les xarxes socials del territori bollicao.

        No tot és sempre tan transcendent i l’humor s’hauria d’intentar de no perdre’l mai. Res personal per descomptat, presento excuses i m’apunto a una posició sincerament conciliadora per la nostra banda, amb la mà estesa. Per la meva part ho deixo aquí, massa sovint fico el nas allà on no resulta oportú, malgrat que la realitat és la que és, t’hi fiquis o la ignoris.

        • Albert Bramon escrigué:

          Al túmulo del rey Felipe II en Sevilla

          “Voto a Dios que me espanta esta grandeza
          y que diera un doblón por describilla!”
          Porque ¿a quién no sorprende y maravilla
          esta máquina insigne, esta riqueza?”

          “Por Jesucristo vivo, cada pieza
          vale más de un millón, y que es mancilla
          que esto no dure un siglo, oh gran Sevilla!
          Roma triunfante en ánimo y nobleza”

          “Apostaré que el ánima del muerto,
          por gozar este sitio, hoy ha dejado
          la gloria donde vive eternamente”

          Esto oyó un valentón y dijo: “Es cierto
          cuanto dice voacé, seor soldado,
          y el que dijere lo contrario, miente”

          Y luego, in continente,
          caló el chapeo, requirio la espada,
          miró al soslayo, fuese, y no hubo nada.

          Cervantes.
          Transcripció Albert Bramon

  3. carles coorominas escrigué:

    Incòmode, sovint impossible, escollir entre la moltes vegades postissa elegància del silenci i les rebels bombolles de l’espontaneïtat.

    Ara que toca? aplaudir per si la Chacón mira? Impossible que gent com el brillant Lucena -Lucena està molt a prop de Montilla, Còrdova-, el deixatat, descolorit, Navarro i l’arnat Sabaté, puguin aportar res genuí, valuós, a la nostra dissortada pàtria.

    Hi ha algú tan desnortat que no ho pugui veure? El què no es pot és estar federat amb la rutina, les consignes i les roïnes, ridícules, disciplines. Ja fa molt temps que la mili ha desaparegut i la bata ratllada dels escolapis, també.

    Ho sento!

Contestar