Comparteixo l’article de l’Albert Bramon, 1r Secretari dels socialistes de la Garrotxa publicat al setmanari La Comarca d’Olot.

Un dels fenòmens que s’ha comentat poc de les darreres eleccions catalanes és la relació directe entre la distribució dels vots i les zones d’audiència dels diferents mitjans de comunicació.

Per simplificar, CiU, ERC i CUP  van guanyar per golejada als llocs on la televisió familiar és TV3 i la resta, PP, Ciutadans i el PSC varen tenir més vots allà on la primera televisió de les cases no és aquesta.

(Dic TV3 generalitzant. Hauria de dir ràdio i televisió pública de Catalunya a més dels mitjans del grup Godó i altres)

Amb un comentari al marge, aquesta influència ha portat altres conseqüències sobre el vot dels catalans. La confusió dels dirigents de CiU entre la Catalunya real i el país que TV3 pintava. Molts dels qui veuen molt poc TV3 i que abans no anaven a votar, aquest cop hi van anar.

La influència de la premsa a sobre de l’opinió política és aclaparadora a tot arreu, prova d’això és que els italians segueixen votant en Berlusconi, l’amo de les teles, tot i estar condemnat o encausat per tota mena de fraus, tràfic d’influències i fins i tot per corrupció de menors. A València segueixen votant per en Camps tot i Gurtel i els vestits, a Andalucia pel PSOE tot i l’escàndol de les ERES, a les Balears pel PP tot i Palma Arena i a…Ponferrada per un ex-alcalde acusat i condemnat per assetjament sexual.

Però a Catalunya ho fem més subtilment, les opinions s’imposen no per la censura o per l’asfixia econòmica sinó intentant fer quedar en ridícul públic els qui no pensen igual “com tots” i jugant amb l’espantall de la confrontació visceral.

Uf! Tu no ets independentista? Tu no creus que Espanya ens roba, que tots els espanyols estan en contra de Catalunya i del català? Que el federalisme és un engany? Quina vergonya més grossa!!! Fixa’t, fixa’t què diuen avui “El Mundo” “Intereconomia” “El gato al agua” i l’Ibarra! Fes-t’ho mirar eh!

L’unanimisme, que ve de la paraula unanimitat és un terme que alguns articulistes de premsa han ressuscitat per explicar la forma amb la qual els medis de comunicació catalans de més difusió porten la qüestió nacional, estimulant  la confrontació i posant en ridícul les opinions que no concorden amb la suposada unanimitat.

Entenc perfectament el dret de tothom a argumentar a favor d’una idea o una altra perquè així és com s’avança. Em revolta aquesta forma perversa de pressió.

Contestar