La dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó que també ho ha de semblar.

L’Ajuntament d’Olot va convocar un concurs d’idees per a la definició arquitectònica bàsica de l’edifici de la nova plaça del mercat. Aquest concurs està dividit en dues fases. Una primera de selecció prèvia dels candidats i una segona de concurs entre els tres candidats seleccionats.

Per a la selecció prèvia dels candidats les bases deien el següent: “El jurat (la Junta de Govern) valorarà el perfil professional dels sol·licitants en funció dels següents aspectes:

– Experiència i qualitat dels treballs realitzats de caire semblant al que és objecte del concurs.

– Qualitat en l’exercici professional, avalada per premis, mencions, publicacions…

– Experiència general en treballs d’anàlisi i disseny urbà.

– Composició de l’equip, nivells de dedicació i mitjans materials adscrits al treball.

– Implementació de l’equipament en la ciutat”.

En base a aquest precepte, a les dificultats sabudes de falta de feina del sector i en base, també, al prestigi que l’Ajuntament d’Olot s’havia guanyat -durant l’etapa anterior de govern socialista- de fer les coses com s’han de fer, 31 equips d’arquitectes d’arreu de Catalunya es presentaren en aquest concurs. Llevat del darrer aspecte (implementació de l’equipament a la ciutat) tots els altres apuntaven que la selecció prèvia dels candidats es faria principalment en base als currículums. O així almenys ho van entendre la majoria d’equips presentats.

No és que dubtem de la qualitat dels tres equips seleccionats, ni de la qualitat -demostrada- d’aquests equips en l’exercici de la seva activitat professional. El que no ens ha agradat és aquesta manera, diem-ne “casolana”, de fer les coses. Quan es fa un concurs d’aquestes característiques el correcte és que el jurat estigui composat per arquitectes de reconegut prestigi aliens a l’Ajuntament i per un representant del col·legi d’arquitectes, a banda de determinats membres de l’equip de govern. Tampoc no està de més convidar algun membre de l’oposició, sobretot si resulta que som un govern dialogant, que vol fomentar la participació i que vol governar, no pas manar.

I ens consta que no som els únics descontents de la manera com s’han fet les coses. Molts dels arquitectes presentats ens han fet arribar el seu malestar. Algun d’ells, fins i tot, ho ha deixat escrit: “Contra els equips guanyadors, res de res. Contra encàrrecs directes d’ajuntaments a determinats equips d’arquitectes de contrastada experiència, tampoc. Contra adjudicacions directes d’obres de costos no molt elevats per causes justificades, res de res. Ara bé, que un Ajuntament organitzi un concurs i convidi a uns quants arquitectes il·lusionats per vestir, amb tratjos a mida, una acció prèviament determinada em sembla simplement inadmissible. Compte senyor alcalde d’Olot! Actuacions com aquesta són les que ajuden a que el talent i la il·lusió fugin del nostre país.”

Grup Municipal del PSC de l’Ajuntament d’Olot

Antecedents:

A partir dels anys 90, la implantació de diversos estudis professionals i artístics de nivell mitjà a la nostra ciutat va comportar que hi hagués un augment de matrícules per part d’alumnes d’altres comarques que volien venir a cursar, aquí, algunes especialitats que no tenien a altres comarques (ensenyaments artístics, formació professional agrària, sòciosanitària, comerç  internacional, etc.). Això, a la vegada, va provocar una demanda creixent de places de residència per a estudiants joves que sortien de casa per primera vegada. Generalment es tractava de joves entre 16 i 20  anys.

Tot plegat, va comportar que l’octubre del 1994 s’obrís la Residència d’Estudiants Torre Malagrida, situat a l’edifici del mateix nom que ja acollia un alberg de joventut de la Xarxa de la Generalitat des del 1988.

Precisament, l’edifici de la Torre Malagrida, de propietat municipal, es va cedir a la Generalitat de Catalunya per tal que n’adequés una part per a fer aquesta funció. L’Alberg es va posar en marxa l’any 1.988 i ocupava la planta superior i algunes estances de la planta principal. Bàsicament era un servei per a passavolants, sense menjador i sense cap altre tipus de servei complementari, de manera que va esdevenir una instal·lació àmpliament deficitària.

En donar-se aquesta creixent demanda de places per a estudiants i disposar d’espai suficient per a fer créixer l’Alberg i poder ampliar-lo amb un nou servei de residència d’estudiants, es va acordar entre l’Institut Català de Serveis a la Joventut (gestor de l’Alberg) i l’Ajuntament  d’Olot (propietari de l’edifici) la remodelació de tot l’edifici per poder acollir el servei de residència d’estudiants.

Per fer-ho possible es va remodelar completament  tota la planta semisoterrani (amb habitacions, un menjador-office, sales i serveis) i es va construir una sala d’estudi reservada als estudiants, a la cúpula central de l’edifici. Igualment, es va traslladar l’Alberg de la planta primera a la planta semisoterrani per tal de diferenciar bé els dos serveis i també els dos espais i evitar la interferència entre els dos tipus d’usuaris. A les habitacions del primer pis, destinades als estudiants, es van reduir el nombre de llits i es van adequar per a ser més acollidores. Es va millorar el servei de menjador i es va contractar un educador que fes el seguiment dels diferents alumnes, mantingués el contacte amb les famílies i organitzés activitats i dinamitzés el grup d’estudiants. En total s’ofertaren 31 places per a estudiants, les quals, en els primers 5 anys es van omplir en la seva major part. D’aquesta manera, s’ampliava el servei, es disposava de més places per a alberguistes durant les vacances d’estiu en què no hi havia estudiants i s’oferia un servei important a les famílies dels nois i noies més joves que, per motius d’estudis, s’havien de quedar a viure a Olot. Per altra banda, el dèficit estructural que tenia la Torre Malagrida, es va reduir a la tercera part en 4 anys a partir de l’obertura de la residència, acostant-se cada vegada més a l’autosuficiència.

Amb el temps, però, es van anar reduint serveis, cosa que va afectar el nombre d’estudiants interessats en la residència. Es va eliminar el servei d’educador, un servei molt ben valorat per les famílies. En els darrers anys, amb el trasllat del Camp d’Aprenentatge a l’edifici, es van reduir encara més els espais destinats exclusivament als estudiants. En primer lloc fou l’espai de biblioteca, en segon lloc la gran sala d’estudi de la cúpula o, fins i tot, algunes de les habitacions del primer pis passaren a acollir alberguistes. A més, amb el nou sistema, els estudiants han de deixar lliure la seva habitació cada cap de setmana perquè sigui ocupada per alberguistes. Tot plegat ha portat a disposar de menys serveis adequats i necessaris per als estudiants, cosa que ha fet poc atractiva l’oferta i per tant ha fet reduir la demanda.

Ara, en acabar el curs 2010-2011, la Generalitat ha anunciat la seva decisió de clausurar definitivament el servei de residència per a estudiants a Olot amb l’argument que no és rendible. De totes maneres, comptar amb alguns estudiants o no, no repercuteix massa en les despeses que ja comporta igualment mantenir el servei d’Alberg, de manera que encara pot contribuir a obtenir alguns ingressos complementaris.

Si volem que la ciutat d’Olot segueixi essent un pol d’atracció per a estudiants d’altres comarques i un referent educatiu, encara més ara que s’ofereixen titulacions superiors i de grau a l’Escola d’Art així com diversos estudis de nivell superior als Instituts de la ciutat, convé, més que mai, poder disposar d’aquest servei. De fet, així ho va manifestar el mateix director de l’Escola d’Art ara farà un mes.

Per tot plegat es demana:

1-Que s’adopti l’acord d’aquest ple per manifestar la necessitat de disposar d’aquest servei públic a la nostra ciutat.

2-Que l’Ajuntament d’Olot faci les gestions oportunes davant de la Generalitat de Catalunya per tal que el servei no es clausiri a Olot.

3-Que es reculli l’opinió de tots els centres d’ensenyament afectats per tal de fer-la arribar, també, al Govern de la Generalitat.

Avui hem presentat als mitjans locals el Decàleg Socialista per a les eleccions municipals que vénen, i dels quals us vaig parlar uns dies enrere en una entrada al blog. M’ha acompanyat la Pia Bosch, candidata del PSC per Girona i presidenta de la V Convenció Municipal on vam pactar el Decàleg. Es tracta d’uns eixos bàsics que serviran de guia perquè cada municipi els usi segons les seves especificitats, però que tenen uns punts i un missatge clar: cal prendre mesures i polítiques econòmiques des del municipalisme de progrés per fer front a la crisi, ara bé, és igualment important i no volem ni podem renunciar a les polítiques socials i a les persones, especialment aquelles més desprotegides davant dels efectes de la crisi: cap pas enrere!