Les cues de Les Preses

dilluns - 22 - setembre - 2014 AFEGIR COMENTARI

El mes d’abril d’enguany va fer 5 anys de la inauguració del Túnel de Barcons.

Una gran obra d’enginyeria respectuosa amb el seu entorn que ha aportat unes millores molt considerables a les economies de les comarques de la Garrotxa i Osona, especialment per l’estalvi que representa en temps i diners la comunicació entre la Garrotxa i Barcelona.

Segons les dades que ens facilita la Direcció General de Carreteres, una mitjana de 6.000 cotxes són els que circulen diàriament pels Túnels, menys dels previstos, però una xifra molt considerable si tenim en compte que no estan fetes les variants d’Olot i les Preses.

És evident que la construcció d’aquestes variants tardarà a arribar, per una part hi ha poques disponibilitats econòmiques i per l’altra el Govern de la Generalitat està més predisposat a invertir en d’altres indrets que a la Garrotxa.

Però el que no és gens evident i clama al cel durant aquests anys és que Carreteres de la Generalitat hagi estat incapaç de construir un rotonda al mig de la recta de les Preses, a l’alçada de la nova escola que, tot sigui dit, és municipi de la Vall d’en Bas.

El Grup Municipal Socialista de les Preses ara ja fa 4 anys que va aportar aquesta solució per acabar amb les cues de les Preses; la construcció d’una rotonda i prohibir els giratoris a la dreta, així els vehicles que vulguin entrar a les Preses procedents d’Olot haurien d’anar a girar a la rotonda i entrar al municipi i per sortir igual. D’aquesta forma es podrien evitar, en gran part, les interminables cues de les Preses que molesten als usuaris d’Olot i comarca, però també i molt especialment als habitants de les Preses.

Què passa? Perquè no es fa? És un misteri. Al Consell Comarcal, el regidor representant de les Preses ens va respondre que estan treballant per trobar una solució al problema, però altres fonts consultades aclareixen que és l’ajuntament de la Vall d’en Bas que no mou fitxa i d’altres s’excusen en la Generalitat. Senyors, tant difícil es posar-se d’acord?

Mentrestant van marejant la perdiu i els usuaris d’aquestes carreteres han de patir cues i més cues, per no parlar d’alguns accidents que també s’hi han produït.

Sap greu veure aquesta falta de resolutivitat quan a poc quilòmetres i a la mateixa carretera, al municipi d’ Amer, s’hi ha construït una rotonda per entrar al polígon industrial.

Josep Guix i Feixas

Cap del Grup Municipal Socialista a l’Ajuntament d’Olot

Aquest és un principi fonamental que no hem d’obviar. La nostra ciutat, és eminentment
industrial. Les xifres econòmiques ho demostren i la nostra història més recent ho deixa
molt clar.
I aquesta activitat econòmica basada en la industria com a pal de paller ens ha portat on estem ara, en una situació d’avantatge sobre altres comarques i territoris, amb un percentatge d’atur a l’entorn del 13 %, baix si el comparem amb la resta de Catalunya, però alt si el comparem amb Babiera a Alemanya (zona eminentment industrial amb un 5% d’atur) o a la comarca de Lepe a Andalusia (zona eminentment agrícola, amb un 11% d’atur ), entre d’altres.
És evident que els altres sectors també son importants, el primari especialment a la comarca, Olot té un terme municipal petit amb poca superfície agrícola i forestal i el terciari que amb l’impuls del turisme i la gastronomia està experimentant un increment considerable, però el seu pes és petit davant del sector industrial.
Com a grup municipal ens preocupa la manca de propostes actives per donar suport a la indústria, sobretot a la petita i mitjana, com s’estan donant en d’altres sectors del terciari, com per exemple el comercial, especialment a les grans superfícies.
Posarem alguns exemples:
No s’han buscat solucions per a rebaixar la taxa de deixalles industrials, en uns moments en que la recollida d’escombriaires ha baixat entre un 10 i un 20 % degut a la crisis. Si generem menys escombraries, els costos haurien de baixar.
– Els industrials es continuen queixant de la lentitud de les administracions en les tramitacions de permisos i llicències.
No s’han desencallat els accessos al polígon industrial de la zona de l’Escola Llar. Hi ha manca de diàleg entre els promotors i l’Ajuntament per obrir un tram de carrer de pocs metres que donaria sortida a tot el polígon per la rotonda de la Canya, facilitant les comunicacions i eliminant el perill constant que suposa el pas de vehicles pesats per davant de l’Escola Llar.
Es vol destinar sòl industrial ben situat i de bona qualitat per a fer aparcaments d’una superfície comercial, perdent d’aquesta forma sòl industrial a la ciutat, del poc que ens queda.
Es destinen pocs recursos a la formació continua i ocupacional en uns moments que l’administració autonòmica ha deixat d’organitzat accions formatives.
– Molts joves amb talent no poden retornar a la ciutat per manca d’oportunitats laborals.
– No s’han buscat fórmules de coordinació amb els demés ajuntaments de la comarca que disposen de polígons industrials per donar un bon servei a les indústries que s’hi ha establert, considerant que la majoria d’indústries són olotines que han deixat la ciutat.
Cal doncs tenir la idees clares i saber diferenciar be el gra de la palla, ara que estem en temps del segar.
Josep Guix Feixas. Cap del Grup Municipal Socialista
entrada de la solfa
Olot Ciutat Parc, així és com ens agrada definir-la per donar a entendre la riquesa del nostre paissatge.
Aquest entorn moldejat al llarg dels anys per l’activitat d’homes i dones ha  donat fruits abundants, essent un dels sòls agraris més fèrtils de Catalunya  segons constaten els mapes de sòls realitzats a la Vall d’en Bas, a la Vall de Bianya i la Zona Volcànica de la Garrotxa.
Els diferents governs municipals han protegit aquest territori amb Plans Generals d’Urbanisme que han sabut respectar aquest gran patrimoni natural que ens envolta i han fet possible l’equilibri del creixement urbà amb el seu entorn més immediat amb els “espais frontera”, tal i com els anomenen els urbanistes.
El dia a dia de l’Equip de Govern de la “ciutat dels detalls” en la gestió de les entrades a la nostra ciutat és un dels exemples de la poca visió d’aquest equilibri entre entorn i ciutat.
L’entrada per l’A-26 amb la carretera de la Canya, deixa molt que desitjar: En baixar per l’autovia, a mà dreta, es visualitzen uns coberts en mal estat; aquests són de propietat municipal i és on s’hi guarden els vagons del tren d’Olot. Just al costat hi han dipòsits de runa – suposem que són il·legals -. En entrar a la rotonda veiem una casa particular tancada i, més endavant, a mà dreta, ja en plena rotonda, hi ha el dipòsit municipal de vehicles amb una tanca en mal estat, i amb un aspecte molt descuidat. Més endavant hi ha el solar i l’edifici d’una empresa de transports i a l’altre costat solars abandonats que esperen passar a millor vida. Qui diria que arribem a la ciutat del paissatge…
L’avinguda Sant Joan les Abadesses, entrada que ens porta a travessar un polígon industrial sovint ple de camions, habitual en una zona industrial, que dificulten l’entrada i sortida de vehicles a la ciutat.
Arribant per la carretera de Santa Pau, caldria millorar-la en el seu conjunt; ja que no convida als visitants de la Zona Volcànica a entrar a la ciutat.
La millor que tenim és la de la Solfa, on només hi caldria fer reformes de voreres i renovar l’arbrat de l’avinguda de Santa Coloma.
En definitiva, a la Ciutat del detalls se li escapen els detalls principals. En política cal prioritzar i actuar en les propostes que afecten
un major col·lectiu de ciutadans.
Josep Guix,Cap del Grup Municipal Socialista

DSC_2156L’ Equip de Govern de l’Ajuntament d’Olot ha prioritzat posar càmeres de vigilància a l’Eix Comercial del Carrer Major davant d’altres necessitats que en aquests moments té la ciutat.

El pressupost final del projecte d’instal·lació de les càmeres és, pel cap baix, de 60.000 euros ja que, com tothom sap, aquest tipus de projectes comporten despeses extres que cal anar pagant.

Ara bé, és una mesura realment necessària?

De moment, no hem tingut accés a cap estudi de la policia que certifiqui un alt nivell de robatoris a l’Eix Comercial i, per tant, que calgui prendre aquesta decisió. Sí que és cert que un informe de la Policia Municipal avala, com és lògic, que la instal·lació de les càmeres els facilita i millora la seva tasca, però no demostra que sigui una acció indispensable.

Cal, doncs, que hi destinem tots aquests recursos ara mateix? Que la circulació de ciutadans per l’Eix Comercial estigui permanentment vigilada? I el dret a la intimitat?

D’altra banda, creiem que hi ha inversions prioritàries: Cal pintar amb urgència la majoria de passos de vianants, alguns d’ells difícilment visibles. Són diversos els ciutadans que ens han fet arribar els seus comentaris sobre el seu mal estat i que ens han advertit sobre la perillositat del deteriorament de la senyalització.

També estan despintades diverses ratlles blanques entremitgeres i les línies grogues de les parades d’autobús quasibé no es veuen. I així podriem seguir amb alguns aparcaments, parades de taxi…També volem fer referència al mal estat dels invornals. És cert que aquest estiu ha plogut més del normal, però també ho és que la majoria estaven plens de fulles, sorra i porqueria i no engolien l’aigua de pluja. Per exemple, a l’Avinguda Estadi, al costat del Camp de Futbol, en algunes naus hi va entrar més d’un pam d’aigua, causant importants problemes per desenvolupar l’activitat empresarial. La causa? L’embussament o tapament dels desaigües dels carrers.

Podriem enumerar moltes més necessitats de primer ordre que creiem prioritàries. Cal, doncs, tenir clar un principi bàsic: Per administar el diner del comú, cal satisfer en primer lloc aquelles necessitats més universals i bàsiques
que afecten a la majoria dels ciutadans.

Josep Guix
Portaveu GM PSC Olot

Marcelinus, un bon exemple

diumenge - 6 - octubre - 2013 AFEGIR COMENTARI

Val la pena parlar d’iniciatives empresarials com les d’aquesta petita empresa olotina que fabrica els Marcelinus, sobretot ara, en un context econòmic on les noticíes són sovint negatives i/o pesimistes…

Des del 2009 Marcelinus teixeix a la Garrotxa la tradició amb la innovació, ajudant a preservar la cultura i la història mentre genera riquesa d’una manera sostenible.I, a més, Marcelinus treballa amb dissenys propis i amb matèries primeres de proximitat: una part de la llana que utilitza per confeccionar les prendes ve dels Pallars,  on es crien de fa molt de temps les ovelles xisquetes, raça molt rústica, de bon caràcter i de bona llana que presenta el morro prim per aprofitar millor l’herba que neix entre les roques del Pirineu de Lleida.

Com d’altres projectes preciosos, Marcelinus dóna vida al territori, Marcelinus fa olor de territori…i les seves prendes abriguen de debò.

No passa el mateix amb algunes altres marques de roba que comercialitzen  els grans comerços. Moltes d’elles s’han fabricat fora de la Unió Europea.

I, per mencionar un cas paradigmàtic, també a casa nostra, només cal veure les prendes oficials del Futbol Club Barcelona: amb un preu de 100 euros la camiseta gravada, s’ha fabricat íntegrament a l’Àsia.

És per això que estic content que a la nostra ciutat hi hagin iniciatives empresarials responsables, compromeses, sostenibles i de qualitat com Marcelinus. Felicitats!

Els taps de suro apaguen el foc

diumenge - 6 - octubre - 2013 AFEGIR COMENTARI

Diari de Girona. Alizines sureres de Cassà, capital surera.

El passat 22 de juliol feia un any dels incendis de l’Empordà, iniciats a la Jonquera i a Portbou, que cremaren unes 14.000 Ha. Després d’aquest temps, hem pogut veure com les alzines, sobretot les sureres, han rebrotat i tornen a configurar un bosc viu i dinàmic. En canvi, les àrees de pins han quedat totalment mortes en la seva majoria. A més,  l’alzina surera mitiga el foc a diferència del pi, que en fa córrer les flames i les escampa  amb les pinyes, que actuen com a bombes incendiàries propagant el foc a través de carreteres, rius, camps i masades .

És en aquest context i seguint les pautes que marquen els tècnics forestals que cal millorar els boscos d’alzines sureres i replantar-ne de noves en les àrees afectades pels focs.

Aquesta hipòtesis de treball tan lògica ens falla, però, quan parlem en termes econòmics i de rendibilitat pels propietaris forestals: llevar el suro de les alzines sureres es fa cada 12 o 13 anys, es un treball feixuc, costós i poc rendible. Cal doncs donar un valor afegit al Suro: COM?

A nivell particular, l’aparent petit gest a l’hora d’apostar per l’embotellament del vi amb tap de suro pot ajudar a capgirar tendències: a part de les qualitats organolèptiques que el suro aporta al vi, és una manera de preservar les sureres sostenible i respectuosa amb el mediambient, que contribueix a frenar el canvi climàtic i que potencia l’economia i el desenvolupament local afavorint a la cohesió territorial. Caldrà demanar abans d’escollir una botella de vi a la botiga o al restaurant si està tapada amb suro, ja que cada vegada abunden més les marques que tapen amb plàstic o amb tap de rosca.

A nivell institucional, creant la Denominació d’Origen Protegida Suro de Girona, (les comarques gironines son grans productores de suro). Així, podriem diferenciar els taps dels nostres boscos, de major qualitat, degut a les característiques del territori:  la província de Girona és una de les zones més fredes on es produeix suro, fet que contribueix a un creixement més lent de l’escorça a diferència de Portugal o Andalusia, on el creixement és més ràpid i on l’escorça es lleva cada 9 o 10 anys.

Etiquetant el producte amb una DOP els grans vins taparien amb Suro de Girona: augmentaria la demanada i el preu del suro de qualitat pujaria, beneficiant automàticament les sureres i boscos del nostre territori.