El Grup socialista del Parlament de Catalunya ha presentat una moció per demanar una variació de la llei d’habitatge catalana que aturi els desnonaments i fomenti el lloguer dels habitatges buits que siguin propietat dels bancs i de societats immobiliàries. La forma de fer-ho seria a través d’una expropiació temporal del seu ús durant 3 anys per a les famílies que destinin més d’una tercera part dels seus ingressos a pagar la hipoteca o que els seus ingressos no superin els 1600 € al mes. (Similar a l’aprovada pel govern andalús)

El PSC i el PSOE també reclamen la retirada de la llei dels desnonaments aprovada al Congrés i al Senat espanyol en solitari pel PP. La llei, fruit d’una iniciativa popular que no s’ha recollit, hauria de permetre la dació en pagament (tancar el deute tornant la casa), una segona oportunitat a les famílies sota el perill del desnonament per no poder pagar la hipoteca i una reforma de la normativa hipotecària.

Finalment, de forma local, els socialistes gironins han obert la possibilitat d’un servei d’orientació d’habitatge al local del PSC de Girona a través de visites concertades pel telèfon 972212608.

Comparteixo l’article de l’Albert Bramon, 1r Secretari dels socialistes de la Garrotxa publicat al setmanari La Comarca d’Olot.

Un dels fenòmens que s’ha comentat poc de les darreres eleccions catalanes és la relació directe entre la distribució dels vots i les zones d’audiència dels diferents mitjans de comunicació.

Per simplificar, CiU, ERC i CUP  van guanyar per golejada als llocs on la televisió familiar és TV3 i la resta, PP, Ciutadans i el PSC varen tenir més vots allà on la primera televisió de les cases no és aquesta.

(Dic TV3 generalitzant. Hauria de dir ràdio i televisió pública de Catalunya a més dels mitjans del grup Godó i altres)

Amb un comentari al marge, aquesta influència ha portat altres conseqüències sobre el vot dels catalans. La confusió dels dirigents de CiU entre la Catalunya real i el país que TV3 pintava. Molts dels qui veuen molt poc TV3 i que abans no anaven a votar, aquest cop hi van anar.

La influència de la premsa a sobre de l’opinió política és aclaparadora a tot arreu, prova d’això és que els italians segueixen votant en Berlusconi, l’amo de les teles, tot i estar condemnat o encausat per tota mena de fraus, tràfic d’influències i fins i tot per corrupció de menors. A València segueixen votant per en Camps tot i Gurtel i els vestits, a Andalucia pel PSOE tot i l’escàndol de les ERES, a les Balears pel PP tot i Palma Arena i a…Ponferrada per un ex-alcalde acusat i condemnat per assetjament sexual.

Però a Catalunya ho fem més subtilment, les opinions s’imposen no per la censura o per l’asfixia econòmica sinó intentant fer quedar en ridícul públic els qui no pensen igual “com tots” i jugant amb l’espantall de la confrontació visceral.

Uf! Tu no ets independentista? Tu no creus que Espanya ens roba, que tots els espanyols estan en contra de Catalunya i del català? Que el federalisme és un engany? Quina vergonya més grossa!!! Fixa’t, fixa’t què diuen avui “El Mundo” “Intereconomia” “El gato al agua” i l’Ibarra! Fes-t’ho mirar eh!

L’unanimisme, que ve de la paraula unanimitat és un terme que alguns articulistes de premsa han ressuscitat per explicar la forma amb la qual els medis de comunicació catalans de més difusió porten la qüestió nacional, estimulant  la confrontació i posant en ridícul les opinions que no concorden amb la suposada unanimitat.

Entenc perfectament el dret de tothom a argumentar a favor d’una idea o una altra perquè així és com s’avança. Em revolta aquesta forma perversa de pressió.

Comparteixo article molt recomanable de l’Albert Bramon, 1r secretari dels socialistes de la Garrotxa:

Durant aquest curs escolar el govern francès ha contractat 60.000 nous mestres, a Espanya, el govern ha reduït el nombre de mestres i professors respecte al curs anterior.

Havia llegit la notícia a la premsa però, però, com que no n’estava segur, ho vaig demanar a un grup de caps d’FP de diferents centres francesos que varen venir a visitar l’Institut La Garrotxa dins d’una visita més general que fan a centres de Catalunya. Ells m’ho varen confirmar, és així.

Va bé saber aquestes coses quan la premsa en general intenta fer-nos creure que tots els governs i totes les polítiques són iguals. Doncs no és així, a França, on hi governa el Partit Socialista, les prioritats són diferents.

I a França també hi ha crisi, prova d’això és que els professors de la visita em varen dir que havien sabut que el 2013 tindrien el sou congelat. En el mateix moment en el qual aquí es parlava d’una nova reducció de sou als funcionaris.

A veure si tenim sort i la socialdemocràcia torna a posar-se de moda!

El PSC i la declaració de sobirania

dilluns - 18 - febrer - 2013 1 COMENTARI

Article de l’Albert Bramon, per a la reflexió i l’amplitud de mires:

El debat sobre la consulta per la independència ha deixat el PSC molt a prop de la ruptura. Malgrat això, vull aclarir que faré tot el que estigui a les meves mans per evitar-ho perquè, si arriba a passar, produiria un enorme perjudici per als catalans.

He defensat públicament que la postura del PSC davant de la consulta havia de ser un sí crític, però un sí. També crec que hagués estat raonable abstenir-se, però votar no significa convertir-se als ulls de tothom en un obstacle i contribuir a dividir Catalunya en dos parts cada cop més separades.

He trobat encertada la postura d’en Pere Navarro assegurant que es mantindria al marge d’un procés que, passi el que passi, portarà dolor, enfrontaments, perjudicis econòmics i frustració per als catalans. Per això crec que el PSC ha fet bé en no promoure la consulta.

Comparteixo la tossuderia dels socialistes en assenyalar la necessitat d’un acord legal amb la resta d’Espanya. Només d’aquesta manera es podrà garantir que la consulta sigui imparcial i no es quedi a mans exclusives dels partidaris de la independència.

Estic empipat amb el no i recolzo els diputats que varen trencar la disciplina de vot, però faré tots els possibles per evitar que el PSC es trenqui. No perquè d’això en depenguin la pujada o la baixada de vots sinó perquè és imprescindible que a Catalunya hi hagi un partit fort que es situï a la via del mig i serveixi per unir les parts.

A més a més, desitjo continuar unit al PSOE perquè això dóna al PSC i a Catalunya una avantatge clau, disposar d’aliats a la resta d’Espanya.

I una última cosa, a vegades he trobat gent que, a mena d’insult, em retreu que formo part del PSOE. He explicat moltes vegades que per a mi això no és un insult sinó un elogi, em sento orgullós d’estar unit al PSOE perquè em permet tractar amb un aliat potent que pot ajudar a millorar les relacions entre Catalunya i Espanya. Només cal recordar la defensa del nou estatut i el vot a favor que en varen fer els diputats socialistes a les Corts i al Senat.

Albert Bramon

1r Secretari del PSC-PSOE de la Garrotxa

Us recomano l’article que va publicar l’Albert Bramon aquesta setmana al setmanari La Comarca d’Olot:

Vivim tan profundament submergits en el debat de la independència que passem per alt que a les properes eleccions hi ha opcions d’esquerres i de dretes amb plantejos ben diferents pel que fa al model de societat.
Els funcionaris som gent afortunada perquè tenim més seguretat en el lloc de treball, però la rebaixa del nostre sou ve tota sola sense cap mesura que gravi les rendes del capital, ni cap impost sobre les transaccions financeres. Aquesta és una política clarament de dretes, fer recaure només en els que reben un salari el cost de les especulacions dels bancs. Quin altre sentit té, doncs, treure l’impost de successions?
El 30 de setembre, 40000 persones es van manifestar a 40 ciutats alemanyes reclamant el re equilibri de la riquesa i la recaptació d’impostos com a via de sortida a la crisi. Els manifestants reclamaven 3 coses:

1. Impost del patrimoni i impost sobre el capital
2. Acció contra els paradisos fiscals i l’evasió d’impostos
3. Impost universal a l’especulació.

Encara que la majoria de medis de comunicació influïts pels seus propietaris intenten vendre la idea que no hi ha alternatives polítiques a la crisi, la realitat més senzilla les desmenteix.
Un altre exemple, Peer Steinburck, candidat socialdemòcrata per a les eleccions alemanyes del 2013, membre moderat del partit i ministre de finances el 2005 en el govern de coalició amb els socialcristians, va dir al Parlament
alemany l’octubre del 2012: “Ni el canceller Khol ni cap dels seus predecessors haguessin consentit que s’abusés d’un país de la Unió només per obtenir major glòria nacional com vostè (Merkel) va consentir que s’abusés de Grècia”.
“El seu deure, senyora cancellera era haver explicat això als alemanys molt abans sense que la realitat fes saltar enlaire la tapa de l’olla”.
Per sort hi ha opcions diferents del pensament únic.

Albert Bramon
1r Secretari a la Garrotxa del PSC.
PS. Li agraeixo al senyor Narcís Oliveras que em consideri honest. Tingui present però que el mateix entusiasme que demostra intentant desacreditar la “via del mig” és una prova més que aquesta continua ben viva.

Carta de l’Albert Bramon, 1r secretari de l’associació de la Garrotxa del PSC, publicada a la comarca:

Una colla de gent de renom propera ala socialistes i a Iniciativa, com són la Victòria Camps, catedràtica i ex-diputada, els ex-fiscals José Maria Mena i Carlos Jiménez Villarejo, la directora de cine Isabel Coixet, l’escriptora Anna Maria Moix i alguns altres han fet un manifest a favor d’una opció federalista i d’esquerres a les properes eleccions.

Ha sortit a la premsa però alguns mitjans n’han fet poc ressò. És per això que m’agradaria indicar un parell de característiques rellevants d’aquesta crida.

a)    L’independentisme no és l’única opció que planta cara: El manifest contradiu la idea estesa durant aquests dies que només l’independentisme permet ser actius en front del centralisme. Els firmants del manifest deixen clar que un potent discurs federal és també una via per fer moure la deriva centralitzadora de la política espanyola i s’oposen al discurs predominant on es barregen veritats a mitges i exageracions com que Espanya ens roba i la consciència que la ruptura es faria sense costos econòmics i confrontacions socials.

b)    Polítiques d’esquerres: El manifest aposta clarament per una política d’esquerres que no quedi amagada per la idea única de la independència. N’hi ha prou en adonar-se que a França, tot i les retallades, no s’han reduït els pressupostos d’educació i sanitat i s’ha introduït l’impost sobre les grans fortunes, mentre que a Espanya les retallades han afectat tots els serveis públics i s’han fet eliminant l’impost de successions i no s’ha augmentat la contribució dels més rics.

Per a qui li agradi saber-ne més pot trobar el manifest al web www.federalistaidesquerres.cat

Albert Bramon

1r Secretari dels socialistes garrotxins.